Tarragona encara No! (2)

Quan jo, de jove estudiant, vaig ser-hi uns dies descansant d’un viatge que m’havia de dur a Balansiyya; vaig perdre’m entre els pocs residents a la ciutat, berbers, cristians i jueus. Tots ells vivien amb la por al cos per les ràtzies dels francs, que ja havien fet arribar les seves host fins el riu Gayà, a la marca del Penedès. Per respondre a les meves indagacions sobre la ciutat i els seus monumentals edificis, un d’ells, un berber d’ulls profunds i barba de boc, em contà aquesta llegenda. Diu que quan Mussà Ibn Nusair, vencedor de l’al-Àndalus, hagués per pres per la força de les armes la mil·lenària Saraqusta, dubtà quin camí a seguir, si continuar la conquesta cap a Galiliquiyya, o seguir cap a al-Ifranga. Al final, però, es decidí pel camí més planer, el que el duria fins la mar. Al seu pas l’exercit de Mussà penetrà a Larida i Balaguí, solides fortaleses a la vora del riu, que havien estat dels romans. Després prengué la ruta cap a la mar, travessà la gran planura que cap al sud-oest envolta Làrida, eludint la impenetrable serralada defensada per primitives boscúries habitades per bèsties salvatges. Passades les impracticables muntanyes, per un profund abisme, que el riu que neix en les serres impossibles, i amb l’ajuda dels segles, ha esculpit, des d’una altra coma contemplà l’ampla mar i els sorprenents i meravellosos edificis de l’immemorial Tarrakuna; els quals, en aquella època s’alçaven majestuosos com van deixar-los el antics rum. Aleshores, sense esperar més, Mussà dona ordre de partir i emparar-se de la bella ciutat encantada, que ara era habitada per amalecites, una de les tribus expulsades d’Israel. Però abans que cap corser de l’exercit  pogués fer un sol pas, es presentà molt esverat un home de la guàrdia personal del cabdill: contava a poques llegües d’on eren, en mig d’una breu i secreta boscúria de xiprers nans i anyenques savines, hi descobrí l’escultura d’un home vestit com els antics rum. La bella talla sostenia amb la mà dreta una espasa curta senyalant la ruta contrària que Mussà havia ordenat. Al sòcol que sostenia l’estàtua, gravat al marbre blanc, ordenava a tot l’estol invasor de no donar una apassa més, i tornar-se’n pel mateix camí.

Davant l’extraordinària informació, Mussà, el conqueridor de tot l’al-Àndalus, lluny de menystenir la novetat volgué de veure-ho ell mateix. I fins allí van conduir-lo perquè contemplés amb els seus propis ulls la bella escultura de marbre que ordenava retrocedir a tothom que pogués contemplar-la. I, diuen que Mussa ibn Nusair,  que era en extrem supersticiós, feu retrocedir el seu exercit. I la prevenció de Mussà no va ser pas debades i va ser molt encertat el seu discerniment, perquè poc després de l’extraordinari encontre, pel mateix camí de tornada va ser aconseguit per un missatger d’ al Walid, ibn ‘abd al-Malik, califa de tots els creients, ordenant la seva presència a Damasc, on Mussà inb Nusair, que havia conquerit tota la Hispània, des de Gibraltar fins als alts cim sempre nevats. No va poder tornar mai més a aquell país que més endavant anomenarien al-Andalús.