El secret de les piràmides o la llegenda d’Absal i Salaman, 8 (I)

Va ser Harmanns que va fer alçar aquests extraordinaris tossals enmig del desert que avui coneixem amb el nom de piràmides i contra les quals ni els elements i els segles han prevalgut. Aquest rei posseïa una ciència hermètica i un inabastable poder; estava al corrent de les ciències astrals, coneixia les propietats de la natura i practicava operacions en benefici dels homes amb la complicitat dels déus. Entre els seus fidels cortesans si comptava Alqliqulàs, el diví, el qual l’havia iniciat en ciències secretes. En la seva joventut Alqliqulàs s’havia lliurat a obscurs i impenetrables exercicis ascètics en una caverna anomena Serapión. Allí dins va passar-s’hi tot un cicle sense prendre cap altre aliment sinó unes certes herbes cada quaranta dies. Per efecte de l’enigmàtica i severa operació Alqliqulàs, el diví, havia arribat a la summa de les tres ciències.

Un dia Harmanns es queixava a aquest mag de no tenir cap fill. La raó d’aquesta dissort era que Harmanns no sentia cap inclinació per les dones i no es decidia a atansar-s’hi, i com que malgrat el consell del savi, no es decidia a fer-ho, aquest últim arribà a la conclusió que per mitigar la soledat del rei no li quedava altra eixida que, de comú acord amb els déus, posar en pràctica alguna secreta operació alquímica. Passà un temps per determinar un ascendent astrològic convenient, Alqliqulàs es procurà la rel d’una mandràgora  dins la qual caldria col·locar una engruna del líquid seminal del rei. Més endavant el mag tindria cura de tractar aquesta mixtió en un habitacle apropiat  per a l’operació fins que arribarà a ser apta per rebre una ànima que la governés i convertir-se en un ésser humà íntegre. I així va fer-ho i el fill que nasqué d’aquesta operació alquímica va rebre el nom de Salaman. Un cop l’homuncle prengué vida, per tal de nodrir-lo, calgué buscar-li una dida. El mag trobà una jove de gran bellesa, de divuit anys, el nom de la qual era Absal; ella prengué el nadó a càrrec seu.

L’entusiasme i satisfacció de Harmanns  pel naixement del seu fill comportà una immensa gratitud envers el mag, oferint-li allò que més volgués, per difícil que fora d’aconseguir, Alqliqulàs demanà al monarca que fes emprendre la construcció d’un gran edifici al qual ni el foc ni l’aigua poguessin arruïnar. Feia temps, al llarg dels cicles viscuts, Alqliqulàs havia previst la llunyana però ineludible rebel·lió dels elements. L’edifici hauria de tenir set pisos i una porta secreta que no fos coneguda per ningú més que els savis, per als quals l’edifici havia d’esdevenir un lloc segur quan la rebel·lió dels elements a través del foc i l’aigua exterminarien la humanitat. A aquestes previsions, el rei hi afegí la construcció d’un altre edifici més destinat a albergar els seus tresors, els seus coneixements i el seu cos quan li arribés la mort. I així van ser edificades les piràmides.

Mentrestant, Salaman anà creixent i, quan el pare el va veure prou gran, pretengué separar-lo d’Absal, la dida, però el xicot estava tan lligat va ella que es desesperà. El rei advertint la reacció del fill deixà la separació per a més endavant. Va acordar, però, que l’afecte de Salaman per Absal esdevingués un amor tan apassionat que el monarca va fer-lo portar a la seva vora i el recriminà severament. Però el rigor patern va ser temperada per la voluntat de mestratge del rei, assenyalant al fill que l’ésser humà ha de tendir a apropar-se cada vegada més a la llum suprema, superior a qualsevol altre amor, mentre que el pla de les coses sensibles, com ara l’amor terrenal, és d’una evident condició inferior a la resta de les missions. Per arribar al pla astral de llum superior, el rei i pare li recomanava i comminava d’abandonar Absal, perquè ja no tenia necessitat d’ella i no podia ser-li d’ajuda a la seva missió, que, com a príncep tenia encomanada.